01, de juny 2020 13:10
RETORNEM o REINVENTEM
El confinament total ha passat. Ens toca reprendre la vida, poc a poc, tal i com la coneixíem... tornar a la “suposada normalitat” o potser no, potser han canviat coses...
La situació que hem viscut i que estem vivint de ben segur que no ens ha deixat indiferents. Qui més qui menys, haurà tingut ocasió i temps per replantejar-se la seva vida, les seves prioritats, si anava pel camí que volia realment... Potser hi ha qui sent que aquesta parada l’ha fet topar amb fantasmes que tenia amagats, amb la realitat viscuda que no agradava, i s’ha hagut de redefinir i reconnectar amb allò que realment li motiva, l’apassiona.
Qui més qui menys haurà patit pèrdues, algunes de més dures i doloroses, d’altres de més trivials o quotidianes. Qui més qui menys, haurà obtingut guanys: millora de la relació amb la seva parella i fills/es, poder fer una parada per agafar nou aire i noves il·lusions, nous reptes, camins diferents. Poder parar, observar, escoltar, mirar, respirar, olorar, sentir-se,...
Ara potser necessitarem fer balanç i plantejar-nos cap a on seguir, què ens quedem d’aquesta experiència, què compartim, què ens guardem per nosaltres. Què volem mantenir al nostre dia a dia o què volem deixar enrere, lluny de nosaltres, tant lluny que el vent ho esborri pel camí.
Tot període de canvi comporta acceptar que potser les coses no tornaran a ser com abans, aprenentatge, creixement personal. Implica l’assumpció de nous valors i, fins i tot, noves creences. Per alguns i algunes potser també pot significar mirar-se al mirall i veure-hi algú diferent... Ens hi reconeixem?
En aquests moments, és important també poder aturar-nos un moment, reflexionar i plantejar-nos, què pot haver significat per les persones del meu voltant aquesta situació de confinament, de parada forçosa. Demanar-los com se senten, què ha canviat en les seves vides, quines emocions han aflorat i estan ara vives? És vital que puguem compartir amb els/les nostres fills/es, amb la nostra parella, germans/es, pares, mares, amigues i amics que tenim a prop, el nostre aprenentatge. Per tal de construir conjuntament unes noves bases, si cal.
Sobretot amb els/les nostres fills/es, vers els quals esdevenim models de pensament, de conducta, de com transitem les emocions. Necessiten nodrir-se de nosaltres, ja que som les seves arrels,a tots nivells i també de l’emocional, rebent amor incondicional i acompanyant-los en mirar-se al mirall i saludar el seu nou “JO”, acompanyant-los a adonar-se dels possibles canvis que han fet, a reflexionar sobre el seu esquema de valors, potser modificat arrel de l’experiència viscuda...
Després de tot plegat, tenim nous reptes de futur per endavant, noves incògnites de “i ara com serà tot?”. Aquesta nova “suposada normalitat”, amb la ja instal·lada distància social, el no poder abraçar a qui estimem tant com voldríem, anar recuperant espai social i professional poc a poc, potser amb incertesa i pors, potser amb impaciència esdevinguda, potser amb recança, ens suposarà un esforç... si fa falta que canviem la manera en la què vivíem fins ara...és un readaptar-nos. Què us sembla si ho fem plegats/des i des de l’amor i l’acceptació?
L’aigua va riu avall perquè no lluita contra les pedres, ni contra els troncs, els accepta, s’hi emmotlla, es transforma, s’adapta a les seves formes i així pot seguir el seu curs. Siguem aigua i fluïm tot i no saber quin entrebanc ens vindrà.